Fina Miralles (Sabadell, 1950)

Fina Miralles

Fina Miralles és una artista conceptual catalana. La seva producció artística fou pionera en tendències artístiques com l’art conceptual i el land art. Les seves propostes innovadores trencaren les etiquetes preestablertes i es caracteritzaren per ésser d’una amplitud i una complexitat que desdibuixen la línia d’allò concebut com a art conceptual.

Miralles es formà a la Facultat de Belles Arts de Barcelona en un moment marcat per la repressió franquista, censuradora i hostil. Als anys setanta, inicià la seva carrera com a artista conceptual, i desmarcant-se dels artistes conceptuals de la seva generació començà a treballar abolint el concepte de taller i obrint-se a la naturalesa per vincular l’art i la vida. El seu art no usava la naturalesa com a suport estètic com altres artistes, sinó que concebé la natura com el mateix espai de treball, usant els materials naturals sense cap transformació, defugint allò artificial i cercant el seu valor plàstic. Hi trobà un nou paradigma, oposat als valors d’una cultura masculina i opressiva. Aquesta tendència s’observa en Duna (1973) i Naturaleses naturals (1973).

Aquesta reflexió sobre la relació del cos amb la natura també la conduí a explorar la seva existència corporal. Defugint la idea del cos com a suport estètic, hi trobà l’autoconeixement i l’emancipació feminista, a través de processos de “moviments” i de diferents dinàmiques corporals. Inicià la sèrie Translacions, un seguit d’accions que consistien a traslladar diferents elements de la naturalesa i posar-los en un context inusual. Un exemple n’és l’obra Dona-arbre (1973) en la qual s’enterrà les cames en la terra com si fos un arbre. D’aquesta manera proposà una nova traçabilitat entre el feminisme i la cerca d’integració holística amb la mateixa natura.

Amb la mort del dictador (1975), Miralles generà obres de temàtiques socials i polítiques com el totalitarisme, la violència estructural o el patriarcat, en obres com Triangle de poder i mort (1976) o Triangle sobre quadrat (1977).

El 1978 participà en la Biennal de París i a la de Venècia així com en la creació de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró. A partir del 1979, la seva producció feu un tomb i retornà a la pintura, en obres de caràcter matèric com Paisatge o Doble horitzó (1979).

A la mort dels pares l’any 1983 inicià un pelegrinatge vital que la portà a Sud-amèrica, França i Itàlia, entre altres. Aquests viatges, sobretot el de Sud-amèrica, foren fonamentals per al seu desenvolupament com a artista, esdevingué més figurativa i treballà temes clàssics com el retrat i el paisatge, i s’inicià en l’escriptura. El 1999 retornà i donà el seu fons personal al Museu d’Art de Sabadell que muntà l’exposició “Fina Miralles. De les idees a la vida”. Posteriorment també presentà “Nadala. Fina, sembra, que uns altres ja recolliran” (2014), “L’illa de Firdrac” (2015) i “Paraules fèrtils” (2017).

La seva obra s’ha exposat en diferents museus, com el Museu Reina Sofia, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Museu d’Art de Sabadell. L’any 2018 rebé el Premi Nacional de Cultura del CoNCA. (text: Núria Gascons)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *