Francesc Torres (Barcelona, 1948)

Francesc Torres

Francesc Torres (Barcelona, 1948) és un artista català visual, comissari i assagista. La seva producció artística es caracteritza per mostrar una crítica radial  i el seu posicionament davant la societat i les seves pròpies experiències. En les seves obres dialoga amb els grans temes clàssics amb un llenguatge poc tradicional, marcat pel minimalisme, la performance, la videoinstal·lació i l’art conceptual.

La seva trajectòria artística pren origen en la seva joventut quan començà a treballar d’aprenent al taller d’impressió del seu pare i es formà com a artista gràfic. Posteriorment, començà a l’Escola Massana de Barcelona i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on es formà com a escultor. L’any 1967 anà a París per continuar els estudis a l’École des Beaux Arts, però els abandonà per treballar d’assistent a l’estudi de Piotr Kowalski, artista pioner en la unió de l’art i les noves tecnologies. Allà la seva trajectòria prengué un rumb que no abandonà mai, marcat per treballs minimalistes. Començà a experimentar en l’aplicació i ús de les tecnologies multimèdia en les seves obres i la seva interacció amb l’espai. En aquell moment també visqué de primera mà les vagues de París del Maig del 68, en les quals participà activament fent cartells per a les manifestacions dels treballadors i estudiants.

Reprenent la seva trajectòria artística de tendència minimalista i conceptual, produí una sèrie de poemes objecte amb formes geomètriques de cartró, pintades de colors plans, lleugerament deformades o foradades per jugar amb perspectives falses. Aquests poemes objecte es van dissenyar com a prototips de sèries il·limitades i reproduïbles. En aquestes sèries plasmà, la seva voluntat trencadora i irònica amb els estàndards, d’entrada reduint a l’absurd la idea d’una obra d’art única, però també, derrocant les fronteres amb els diferents llenguatges artístics.

Posteriorment retornà a Espanya per fer el servei militar obligatori. En acabat, anà a viure als Estats Units, el 1972 s’instal·là a Chicago i el 1974, a Nova York. Aquest canvi suposà un alliberament que li permeté evolucionar com a artista, l’art esdevingué la llibertat i la introspecció cap a ell mateix. També, una ruptura amb el passat i l’oportunitat de conèixer i tractar amb temàtiques d’interès universal.

A partir d’aquell moment introduí en les seves produccions la fotografia, el videoart i la performance amb l’ús del seu propi cos. L’obra que realitza el 1972 i 1973 es defineix per la línia conceptual adoptada a París, però també per influència d’altres artistes del moment, amb qui treballà utilitzant pràctiques performatives i fotogràfiques  en obres com Traçant una diagonal o Anàlisi perceptual de les tres dimensions.

La seva maduració artística culminà el 1975, moment en què l’artista defineix el seu llenguatge artístic. Les seves obres posen en el punt de mira el capitalisme i el feixisme (sobretot després de la mort de Franco), els mecanismes de poder del segle XX, la cultura, la política i sobretot la memòria i la consciència col·lectiva. Sempre amb un predomini de l’espai sobre la matèria, jugant amb creacions de videoinstal·lacions realistes, fonamentals en totes les seves creacions. 

L’any 1991 rebé el Premi Nacional de Belles Arts de la Generalitat de Catalunya i rebé el Premi Nacional d’Arts Visuals per l’exposició retrospectiva “Da Capo”, al MACBA. (text: Núria Gascons)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *