Harold Berg, col·leccionisme d’alta volada

«El hecho que el mercado del arte mueva millones no significa que los coleccionistas sean millonarios. Hay compradores que son millonarios, pero esto no significa que sean coleccionistas». H.Berg

Tant de bo totes les «bíblies» fossin tan útils i manejables com el petit opuscle Confessions of a Poor Collector, un autèntic manual del col·leccionisme (i un genuí representant del gènere how-to-do-it book) sorgit de l’experiència directa d’Eugene M. Schwartz en l’hiperventilat món de l’art de la dècada dels setanta. La finalitat del llibre, com el seu nom indica, era defensar la idea (i, de fet, de demostrar pas a pas com fer-la possible) d’un col·leccionisme al marge de les elits econòmiques: amb la formació necessària (llegir i mirar, bàsicament) tothom pot fer la seva col·lecció, més gran o més petita, però d’una qualitat estimulant. La millor prova d’això és el mateix Harold Berg.

La seva història d’amor amb Gordon Matta-Clark té dos moments transcendentals, un d’inconscient o involuntari i un altre de conscient. El primer episodi té lloc el 1972 a Nova York, quan una «una tieta llunyana —explica Berg— em porta al restaurant FOOD amb 12 anys per menjar alguna cosa. Va ser increïble i al·lucinant, suposo que m’hauria quedat a viure allà… No s’assemblava en res a altres restaurants: menjar fet al moment, cuina a la vista i, en especial, recordo que els que t’atenien eren extraordinàriament simpàtics. La felicitat i el rebombori de l’interior del local contrastava amb el silenci de l’exterior: per la finestra que donava al carrer no es veia ni una ànima, ni tan sols la d’un gos…»

Van haver de passar trenta-quatre anys perquè Harold Berg recuperés (i redimensionés) aquella primera experiència novaiorquesa: Berg recorda que tornava de Xile un 12 de juny de 2006 quan «a punt d’agafar l’avió, em va arribar a les mans un article en què es parlava de Gordon Matta-Clark com del fill díscol del pintor surrealista Roberto Matta. Aquesta idea d’un fill artista amb la seva pròpia vida, completament autònoma de la del seu pare, em va impactar i fascinar precisament, crec, perquè jo havia perdut el meu pare tot just una setmana abans». L’article en qüestió apareixia al periòdic La Tercera i era un reportatge de Rodrigo Miranda centrat en la mostra que, en aquell moment, el Museu Reina Sofia de Madrid dedicava a Matta-Clark. El títol no podia ser més representatiu d’allò que revelava: «El hijo díscolo y conceptual de Roberto Matta». Les claus elementals per comprendre «l’escena primària» que va moure Harold Berg estaven servides.

A partir d’aquí, es podria dir que tot va venir rodat. Les coincidències biogràfiques encara van fer augmentar més l’interès de Berg per la figura de Matta-Clark: «Hi havia elements que jo cercava comprendre, arribar al fons en una determinada direcció. Quines eren les implicacions d’una relació conflictiva entre pare i fill? Quins eren els efectes d’un art creat a l’esquena del pare?». L’aspecte edípic? «Sí, crec que potser… Aquest seria un element de conflicte. De fet, la relació amb el meu propi pare també havia estat conflictiva. Ell es dedicava al món de la televisió. Era un gran negociant. La televisió era el seu món». Quan el seu pare va morir, Harold Berg ja feia més de vint anys que vivia lluny de Santiago de Xile: «Vaig marxar quan tenia 25 anys… Primer vaig estar tres anys a Anglaterra, després vaig aterrar a Barcelona». Però què més pot explicar-nos sobre aquell primer contacte amb «Gordon»? «També va ser important l’existència d’estranyes similituds en les nostres respectives històries familiars. Roberto Matta es va casar cinc vegades i el meu pare tres (d’entre un total de cinc relacions destacables); Matta era arquitecte i el meu pare em va obligar a estudiar econòmiques en lloc d’arquitectura… Percebia similituds, una aroma familiar».

La pàgina de La Tercera també incloïa la coneguda foto obtinguda per Richard Landry el 1971 on apareixien Tina Girourad i Carol Goodden, parella de Matta-Clark en aquell moment, just al davant de l’entrada del restaurant, amb l’artista que després escriuria un «FOOD» vertical a sobre de la impressió fotogràfica en blanc i negre. Harold Berg conserva l’original, que després escolliria per a la portada de l’exquisit llibre d’artista My FOOD. The New York years, produït artesanalment pels seus amics amb l’objectiu de donar testimoni, de la manera més emotiva possible, d’una experiència que canviaria la seva vida. Com ell mateix va escriure al text preliminar: «Descobrir Matta-Clark i anar coneixent de mica en mica el seu treball, des del més popular fins al més rar, ha estat un viatge increïble, com estar en un vaixell i anar recollint gent, moments i punts de vista a gran velocitat i d’una gran varietat». L’epígraf és de Bertold Brecht: «Let nothing be called natural / In an age of bloody confusion, / Ordered disorder, planned caprice, / And dehumanized humanity, / Lest all things be held unalterable!» (Que res s’anomeni natural / En una època de cruenta confusió, / Trastorn ordenat, caprici planificat, / I humanitat deshumanitzada, / Que totes les coses siguin inalterables!).

De la biografia íntima al personatge rellevant des de la perspectiva de la història de l’art: «Creia que si era capaç de comprendre la persona, l’artista, Gordon… Si podia fer-me una idea de com va ser la seva vida, aleshores també resultaria més senzill comprendre el que va fer a nivell purament artístic». I encara més: «el context ho és tot», insisteix Berg, intento [U1] «reconstruir el context a través de l’estudi. Em pregunto si la curiositat sorgida de les coincidències familiars no va evolucionar, en un determinat moment, cap a qüestions d’ordre conceptual». Justament per això, conclou Berg, «no puc creure que un home, a l’edat de trenta anys, només pretengués destruir. Trobo essencial entendre, en primer lloc, què demolia i què construïa Matta-Clark. M’hi vaig trencar el cap. Aquest va ser el gran enigma». I com és que va transmutar en col·leccionisme, aquest enigma? «Crec que em vaig enamorar de la idea de ser capaç de posseir, de tocar, la meva pròpia versió de Gordon, la meva descoberta de Gordon… Una descoberta acompanyada de nombrosos dubtes, especialment al començament».

Conèixer en persona Carol Goodden va ser, en aquest sentit, una segona revelació i la porta d’entrada a l’univers més íntim de l’artista: «Mentre llegia per conèixer i saber més coses de Matta-Clark em quedava sempre amb la sensació que em faltava part de la història i bastant context, era com veure una pel·lícula a trossos. Em vaig posar a buscar amics propers a Matta-Clark per completar els trossos de la història que em faltaven. A través d’una amiga, vaig conèixer a Xile Carmen Beuchat, ballarina xilena que havia format part de la Trisha Brown Dance Company en els setanta. A través d’ella coneixeria Carol Goodden i, a través [U2] dels anys, ens hem fet molt amics. Ella va ser la primera parella formal de Gordon i es van casar pel ritu vodú a Haití. No cal dir que els seus testimonis han estat il·luminadors al 100 %. Tot un regal!».

Quan li preguntem a Berg sobre l’esperit dels setanta que tan bé encarnava el projecte FOOD i tot el seu entorn, respon de manera totalment lacònica: «L’esperit dels setanta el van matar els vuitanta. Òbviament no espero que es produeixi cap revival, ja que els diners i la fama ho han canviat absolutament tot. La manera com es limita qualsevol iniciativa col·laborativa és tot un símptoma dels temps que ens ha tocat viure». Ni més ni menys: la proximitat, avui per avui, és utòpica…


 [U1]Va fora de les cometes?

 [U2]O potser: al llarg dels anys?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *