Menjar i beure. Sobre FOOD. La utopia de la proximitat. Per Jordi Antas

Sóc dels que pensen que menjar no és únicament un acte de supervivència, sinó que al voltant es genera tot un espai performàtic entorn d’un element que, d’una banda, necessitem per sobreviure, i de l’altra, hi ha tantes maneres de menjar com cultures i tradicions hi ha al món. A més de ser un fet que no únicament pertany als humans, sinó que totes les espècies, d’una manera o altra hi participen, també hauríem de diferenciar l’alimentació de l’acte de menjar o el menjar. En un sentit ampli, l’alimentació pertany al procés biològic fonamental de subsistència per aconseguir energia i desenvolupar-se (tot i que fa ja alguns anys hi ha també tota una cultura i corrent en relació amb el healthing i l’alimentació); i, el menjar, o el fet de reunir-nos per menjar, el qual conté múltiples elements socials, culturals, econòmics, polítics, a més d’ecològics i també alquímics.
En aquest sentit, m’interessa el concepte de l’alquímia com a transmutació de la matèria i com un principi relacionat sempre amb algun tipus de sistema filosòfic i/o espiritual que, a més, des de l’antiguitat se solia combinar amb elements propis de la química, la medicina, l’astrologia, la semiòtica o el misticisme. I l’art. Una connexió directa entre pràctica artística i gastronòmica que ens porta a establir nombroses similituds entre art i cuina. També des d’entorns ritualístics i cerimonials com els que Miralda ja formulava en els anys vuitanta al restaurant El Internacional al barri de Tribeca de Nova York, tot un símbol cultural i un centre de creació artística, on la gastronomia donava peu a una infinitat d’accions i instal·lacions, a mig camí entre la celebració del menjar, les accions i la performance.
I, des d’aquestes premisses, l’exposició que es va inaugurar el mes de febrer passat al Bòlit, “Food. La utopia de la proximitat”, aborda, des del concepte d’iniciativa comunitària, com diferents creadors i artistes de llocs i procedències diferents van arribar a gestionar i promoure tant l’acte creatiu com la relació directa amb la trobada, el menjar, el viure i el treballar junts. Posicions alliberades a mig camí del debat i l’intercanvi d’idees que, Gordon Matta-Clark i Caroline Gooden, entre d’altres, van saber materialitzar i estructurar un espai on la relació amb la celebració, l’espai social, la necessitat de l’experimentació artística i el continu esdevenir d’artistes requeia en nombroses ocasions al voltant d’una taula.
En la meva modesta experiència com a comissari, i també com a director d’un non-Profitt space , he fet múltiples invitacions a exposicions i tallers a artistes i diferents agents de l’art. Pot semblar una cosa molt evident però l’entorn on trobes un espai assossegat i relaxat, acabes de refer problemes, i un lloc on traçar un altre tipus de relacions més obertes, és entre plat i plat. Tenir els teus convidats ben alimentats és una bona garantia d’èxit i cordialitat. Al cap i a la fi tots hem de menjar per continuar. En una ocasió Martí Guixé va confessar que li encantava venir a treballar a La Panera (Lleida) només per poder anar a dinar a un restaurant molt proper al centre, i que gaudia en i per tots els sentits.
En tot cas, la gastronomia, en les últimes dècades, està present en escenaris propis de l’art, com poden ser els museus o centres d’art, del disseny o de la ciència i la tecnologia i adquireix una condició cada vegada més elaborada i vinculada a totes aquestes disciplines. El 2007 es va produir un bon enrenou per la participació de Ferran Adrià, el xef d’El Bulli, a la Documenta 12 de Kasel. A part del que té de mediàtic l’assumpte, es va polaritzar entre partidaris i detractors i fou Adrià l’artista més sol·licitat de l’esdeveniment. Encara que hi ha artistes que treballen o han treballat en projectes amb el menjar, els aliments, l’espai de socialització del menjar, com poden ser el mateix Guixé, La Ribot o Rirkrit Tiravanija —per dir-ne solament tres—, la nouvelle cuisine —entesa com la nova modernitat gastronòmica— s’introdueix en el circuit de l’art contemporani, com un reconeixement buscat i anhelat. Encara que és evident, i ningú nega la revolució culinària durant aquestes dues últimes dècades, i com grans figures de la cuina espanyola i mundial han assolit fites importants, no solament des de l’experiència i l’emoció, sinó també des del pensament, no estic segur que l’alta cuina hagi aconseguit introduir-se de ple al circuit de l’art contemporani .
Tot i així, hi ha propostes que, des d’una altra òptica, i de manera més fresca i experimental —potser més en sintonia amb el Food novaiorquès— creen uns espais de treball on es connecta de manera més directa amb la pràctica artística i el circuit d’art. Un exemple és el col·lectiu Dilettantin fundat el 2003, a Bremen, un espai entre art i vida quotidiana que, a través de l’experiència gustativa, cicles de sopars, seminaris sobre el gust, performances, l’hospitalitat com a pràctiques estètiques i un centre d’art efímer, incorpora sempre l’element culinari. Un altre espai obert i heterogeni, que activa temes sobre comunitat, alimentació, filosofia, sobirania alimentària, la gastronomia crítica o l’economia social és NyamNyam, un projecte de km 0 dels artistes Iñaki Álvarez i Ariadna Rodríguez que, des de la població de Mieres, a Girona, activen un projecte artístic a mig camí de l’espai d’acció i pensament, i la gestió participativa i social a través de diferents formats. Un caràcter transdisciplinari i amb una relació directa amb el menjar, el happening gastronòmic, i una cosa molt senzilla: el fet d’estar junts.
En definitiva, la cuina com a eix central d’un projecte, com a laboratori, com una vivència, com un moment. Quantes celebracions o reunions comencen, transcorren i acaben a la cuina, centre d’operacions de molts altres esdeveniments no només artístics, també socials, comunitaris, festius que estan per arribar. I quants moments hem celebrat al voltant del menjar. Això bé ho saben Piccoli, Mastroniani, Tognazzi i Noiret a La gran bouffe (1973), el film de Marco Ferreri que, units per l’hedonisme i el plaer del menjar, l’amistat, el poder i l’excés, van portar el plaer de menjar fins a les últimes conseqüències, el suïcidi. En fi, no cal portar-lo a l’extrem, però totes vam celebrar un bon banquet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *