Fina Miralles (1975 – 2016)

Relacions del cos en accions quotidianes (1975)
4 fotografies de la sèrie Relacions del cos en accions quotidianes
Impressions digitals sobre Gold Fibre Silk
25x25cm c/u
Museu d’Art de Sabadell

Fases de la lluna, l’oli i el pa (2016)
75 x 50 x 220cm
Pa, oli, estovalles i taula
Producció: Museu de la Mediterrània i Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona

© PEREDEPRADA

Es tracta d’una selecció de fotografies de l’extensa sèrie Relacions del cos en accions quotidianes en tres de les quals es veu l’artista menjant i en una manipulant un tros de carn. La sèrie completa consistia en un recorregut fotogràfic per diverses accions de la vida quotidiana, un repertori de cadascuna de les coses que fem habitualment. Es tracta doncs d’una performance que queda plamada a través de les instantànies i per això recordem què és per Fina Miralles la performance:  “La performance és un tipus de llenguatge que et dona la possibilitat de treure-li partit a dues corrents: la de la teva pròpia vida i la del  teu temps”  Pel que fa a Fases de la lluna, l’oli i el pa, es tracta d’una instal·lació que representa un altar en la qual s’ofereixen dos dels productes més … Continua llegint

Fina Miralles (Sabadell, 1950)

Fina Miralles

Fina Miralles és una artista conceptual catalana. La seva producció artística fou pionera en tendències artístiques com l’art conceptual i el land art. Les seves propostes innovadores trencaren les etiquetes preestablertes i es caracteritzaren per ésser d’una amplitud i una complexitat que desdibuixen la línia d’allò concebut com a art conceptual.

Miralles es formà a la Facultat de Belles Arts de Barcelona en un moment marcat per la repressió franquista, censuradora i hostil. Als anys setanta, inicià la seva carrera com a artista conceptual, i desmarcant-se dels artistes conceptuals de la seva generació començà a treballar abolint el concepte de taller i obrint-se a la naturalesa per vincular l’art i la vida. El seu art no usava la naturalesa com a suport estètic com altres artistes, sinó que concebé la natura com el mateix espai de treball, usant els materials naturals sense cap transformació, defugint allò artificial i cercant el seu valor plàstic. Hi trobà un nou paradigma, oposat als valors d’una cultura masculina i opressiva. Aquesta tendència s’observa en Duna (1973) i Naturaleses naturals (1973).

Aquesta reflexió sobre la relació del cos amb la natura també la conduí a explorar la seva existència corporal. Defugint la idea … Continua llegint